I així va ser. Tot i el bon començament de temporada de la Penya, que va sumar cinc victòries en els sis primers partits de Lliga, aquesta vegada l’equip verd-i-negre va ser un dels grans absents. Respecte a l’any passat, a més de la Penya, també hi faltaven l’Unicaja i el CAI. Les novetats van ser el Laboral Kutxa –sens dubte l’equip que arrossega més aficionats-, el Montakit i l’Obradoiro, per la seva condició d’amfitrió.
Però com ja estava previst des de feia molts mesos, els autors d’aquest blog –el meu pare i jo- no ens ho vam pensar dos cops i vam voler viure novament l’ambient de la Copa, sens dubte la gran festa del bàsquet espanyol.
DIJOUS 18 DE FEBRER
Com que aquesta vegada vam viatjar pel nostre compte vam ser nosaltres els que vam triar el nostre pla de viatge. I com és costum en nosaltres vam agafar un vol a primera hora per aprofitar el dia. Vam sortir del Prat a les 6:45 hores, per la qual cosa ja us podeu imaginar que per arribar des de Badalona vam haver de matinar força.
El meu pare, sempre tan previsor, es va aixecar a les 03:00 hores, una mica abans que jo. Li agrada tenir temps suficient per preparar-se i com vam agafar el cotxe per anar a l’aeroport sempre calcula un temps prudencial per si sorgeix algun problema amb el vehicle. És per això que vam arribar força d’hora a l’aparcament del ‘Park and go’ on vam deixar el cotxe com l’any passat.
Encara no eren les 05:00 hores i ja hi havia alguns parroquians disposats a ser traslladats (com nosaltres) a la T2, la terminal antiga de l’aeroport des d’on sortia el nostre vol de la companyia Ryanair. Va ser un trajecte curt i en un tres i no res ens vam plantar davant els mostradors de facturació… on ja hi havia unes cues considerables tenint en compte l’hora que era.
Ryanair ens va proporcionar la primera gran sorpresa del dia al deixar-nos facturar sense cost addicional una de les dues maletes que pensàvem pujar amb nosaltres a l’avió. Prèviament n’havíem facturat una de grossa, com ja teníem previst. El vol va ser plàcid. Vam aprofitar per dormir una mica i en aterrar a Lavacolla, l’aeroport de Santiago de Compostel.la, l’aerolínia ens va obsequiar amb la segona sorpresa del dia: una falca publicitària acompanyada d’una musiqueta diríem que matussera…
La tripulació ens va informar que havíem aterrat amb gairebé un quart d’hora d’avançament i en sortir a la terminal vam entrar instintivament a un autobús que estava a punt de sortir cap a Santiago. Després vam lamentar no haver esperat al David i a l’Eudald, dos verd-i-negres que vam conèixer l’any passat a Las Palmas, que venien en un vol posterior i que mig havíem quedat per agafar plegats a les 10.00 h. un bus que fa el trajecte fins a La Corunya. Però eren tantes les ganes d’arribar a l’hotel…
Ells van aterrar més tard que nosaltres però van arribar abans al seu hotel. I com és això? Doncs que amb taxi s’hi arriba abans que amb autobús i tren…
Es notava que a Santiago i a La Corunya havia plogut. I va plovisquejar una mica mentre arribàvem a l’Hotel Avenida, que per sort és al costat de l’estació de tren. El temps ens amoïnava. Feia mandra sortir al carrer, però a l’habitació no fèiem res, així que vam posar-nos en marxa per anar a la zona antiga de la ciutat, la Plaça de María Pita i els voltants.
Quan estàvem allà vam contactar amb els nostres amics i vam quedar per dinar plegats. Mentre anàvem a buscar un lloc per prendre un vi –el meu pare- i fer temps per trobar-nos amb el David i l’Eudald ens vam creuar amb la Rocío, una coneguda seguidora de la Penya que també és habitual a les Copes. Només ens vam saludar. La pluja no convidava a aturar-se.
En aquest primer lloc vam descobrir que La Corunya és una mica com Lugo i que amb la consumició t’obsequien amb una petita tapa. Ens en van donar una de boníssima: calamars guisats amb pèsols i patates. Mmmmmm! Una bona manera d’iniciar-nos cinc meses després –a l’estiu ja havíem estat per aquestes terres- a la gastronomia gallega. Aquí vam estar xerrant amb dos seguidors del Baskonia ja veterans. Un d’ells fins i tot havia estat a Badalona veient un partit del seu equip, però ens van dir que no volen per res del món que la Copa es torni a fer a Vitòria. No perquè al Laboral Kutxa no li hagi anat bé ser-ne l’amfitrió, sinó perquè ens van dir que Vitòria és una ciutat morta de nit.
El David i l’Eudald ens esperaven a A Taberna Cunqueiro, al carrer Estrella, però va haver-hi un malentès i no ens vam trobar. Vam veure el rètol del local i hi vam entrar. Encara faltava mitja hora, segons les nostres apreciacions, perquè arribessin ells, així que ens vam apalancar a la barra i vam tornar a endrapar. Aquí ens van obsequiar amb uns daus d’empanada i un xoriço picant que estava d’allò més bo. Ens van dir que era de Lleó.
En veure que eren tres quarts de tres i que els nostres amics no venien vam acabar per telefonar-los.
- Ja hem dinat. Tornem a ser a l’hotel descansant, va dir el David.
-No pot ser, estem on ens heu dit des de les dues i no us hem vist, va dir el meu pare.
Poc a poc es va anar desxifrant l’enigma. Ni el meu pare ni jo vam reparar que quan ens van citar per dinar van escriure al whatsapp 13.30 h i no 14.30 h com havíem ‘vist’ nosaltres, suposo que per culpa del cansanci acumulat. I la segona equivocació és que érem al local del costat, atès que ambdós comparteixen una terrassa que està decorada de la mateixa manera (botes de vi amb tamborets alts i tendalls negres)i el rètol d’A Taberna Cunqueiro és en bandera i sembla que correspongui també a La Taberna de Rita, que és on realment estàvem nosaltres.
Així, doncs, vam anar cap el menjador i vam prendre tres racions força completes de pop a feira amb ‘cachelos’, calamars a la romana i croquetes. Per amenitzar l’espera ens van servir més trocets d’empanada i més xoriço. Llavors ens vam adonar que havíem demanat massa coses per només dues boques…
A la taula del costat teníem dues parelles. Només un dels nois mostrava els seus colors en vestir una samarreta del Barça, naturalment de futbol. Gairebé cap aficionat del Barça vesteix la samarreta de bàsquet i quan el seu equip és eliminat desapareixen com les rates! En veure’m amb la samarreta de la Penya, una de les noies ens va dir que ella també és seguidora del Joventut. L’altre noi i l’altre noia no es van significar, però en general no semblaven massa aficionats al bàsquet. Això ja ho vam veure des del principi…
Després de dinar vam tornar a l’hotel però no vam tenir temps de estirar-nos al llit ni que fossin deu minuts. Ens vam preparar per sortir cap als voltants del Coliseum. Abans d'entrar a la fan zone vam anar a la carpa que havia montat el Baskonia, on hi havia molt d'ambient amb diferents aficionats de molts equips. Allà vam poder parlar amb aficionats del Baskonia, del Granca i del CAI. Després de fer una visita al lloc de concentració dels baskonistes vam anar cap a la fan zone on vam veure que tot estava preparat per a la MiniCopa que començava l’endemà i on ens vam trobar finalment amb el David i l’Eudald mentre contemplàvem una exposició fotogràfica retrospectiva dels 80 anys de la Copa. Allà vam aprofitar per fer-nos les tòpiques fotos amb els trofeus de la Copa, Lliga ACB i Supercopa.
Un cop al Coliseum vam viure una de les més grans sorpreses d’aquesta Copa: l’eliminació del Barça davant el Dominion Bilbao. Dos ex verd-i-negres com Mumbrú i Hannah van ser el botxins d’un equip que frega els 30 milions de pressupost i que te 15 jugadors que serien titulars, qualsevol d’ells, en 16 dels altres 17 equips de l’ACB. Un fracàs en tota regla pel superpoderós Barça.
El segon partit va confirmar que estàvem davant la Copa de les sorpreses, una cosa que feia anys que no es produïa, en caure l’indiscutible líder de la Lliga ACB, el València, davant de l’Herbalife Gran Canària, que va protagonitzar una inesperada remuntada a l’últim quart.
La nostra posició al Coliseum
En sortir del Coliseum estàvem tan rebentats i plens de la menja del migdia que ens en vam anar directes cap a l’hotel. Però vam tenir tan mala sort que estaven repetint el Dominion-Barça que ens vam quedar a veure’l fins el final per reviure’l de nou. Quan va acabar ja era la una de la matinada. Feia 22 hores que estàvem en dansa…
DIVENDRES 19 DE FEBRER
A diferència del dia anterior, que ens vam aixecar a primeríssima hora de la matinada, en la nostra primera nit a La Corunya ens vam deixar anar. No vam posar el despertador, així que quan vam sortir a esmorzar eren gairebé les 11. A la recepció de l'hotel, el dijous ens havien dit que l’autobús número 3 ens portava al Coliseum, i que hi havia una parada propera a l’hotel. El dijous tornant del pavelló a l’hotel vam veure la parada, llavors el divendres ens vam plantar allà per agafar l’autobús que ens portes a la zona de la fan zone i el Coliseum per veure el partit de l'Infantil de la Penya contra l'Obradoiro. Quan va venir el 3, no vam dubtar en agafar-lo, a més a dalt posava que parava al Coliseum. Quan ja portàvem una bona estona dins de l’autobús, el meu pare em va dir si aquest era el que ens portava cap allà, jo li vaig dir que si, que ho havia vist que posava Coliseum, però anàvem en sentit contrari... La cosa positiva va ser que vam poder fer un “tour” per A Corunya en autobús, que va passar per les principals avingudes, pel costat del passeig marítim i per la Torre d’Hèrcules.
Finalment després d’una bona estona a l'autobús vam arribar a la fan zone on vam arribar a temps de veure l'últim quart del partit de la Penya on va guanyar amb molta facilitat.
A la fan zone vam tenir l’oportunitat de saludar al Jordi Villacampa, que seguia atent el partit de l’Infantil amb el Jordi Martí, i després em vaig fer fotos amb alguns jugadors del Bilbao Basket i del Granca. També me’n vaig fer una amb el Sito Alonso, a qui el meu pare va felicitar per la victòria del dia anterior davant del Barça. Una de les fotos que em va fer més il·lusió és la que em vaig fer amb Hannah, que vam estar parlant una bona estona i em va preguntar si jugava la Mini Copa amb el Joventut. També em vaig poder fer una foto amb l'exverd-i-negre, Sitapha Savané.
Després de fer-me fotos amb alguns jugadors del Herbalife Gran Canaria i del Bilbao Basket, vam aprofitar per visitar els stands que hi havien organitzats a la fan zone, on a molts donaven regals. Primer de tot vam anar al de Ecovidrio, on hi havien una pantalles que havies de respondre unes preguntes i després et donaven una bossa amb obsequis, i si et registraves et donaven una altre, vam sortir d'allà amb un bon botxi de regals... Després ens vam dirigir al stand d'un conegut joc de triples, on vaig poder jugar una partida i em van donar una bufanda de Basket Lover només per tenir instal·lat al meu mòbil el joc. Tot seguit vam dirigir-nos a un stand peculiar, que hi havia una cistella i canastes on vam poder jugar i tirar a cistella, que per cert em vaig poder fer mates, això si, la cistella no era de les mides reals. Després vam anar a xafardejar a Kia, on vam omplir una butlleta per poder guanyar la pilota oficial de la ACB. Tot seguit vam anar al stand del Valencia Basket, on tenien una cistella i cinc llocs per tirar, si feia les cinc cistelles seguides em donarien una xapa del València, i així va ser, també vaig agafar un poster de l'equip taronja. Després vam anar a la botiga que havien montat amb productes de la Copa, el meu pare em va comprar la samarreta de la Copa d'Under Armour, que es molt maca; ell es va comprar la bíblia del bàsquet espanyol, el llibre titulat "Historia del baloncesto en España", on expliquen any per any l'història, l'han escrit molts jugadors de bàsquet històrics i actuals i periodistes coneguts.
Després de fer-me fotos amb alguns jugadors del Herbalife Gran Canaria i del Bilbao Basket, vam aprofitar per visitar els stands que hi havien organitzats a la fan zone, on a molts donaven regals. Primer de tot vam anar al de Ecovidrio, on hi havien una pantalles que havies de respondre unes preguntes i després et donaven una bossa amb obsequis, i si et registraves et donaven una altre, vam sortir d'allà amb un bon botxi de regals... Després ens vam dirigir al stand d'un conegut joc de triples, on vaig poder jugar una partida i em van donar una bufanda de Basket Lover només per tenir instal·lat al meu mòbil el joc. Tot seguit vam dirigir-nos a un stand peculiar, que hi havia una cistella i canastes on vam poder jugar i tirar a cistella, que per cert em vaig poder fer mates, això si, la cistella no era de les mides reals. Després vam anar a xafardejar a Kia, on vam omplir una butlleta per poder guanyar la pilota oficial de la ACB. Tot seguit vam anar al stand del Valencia Basket, on tenien una cistella i cinc llocs per tirar, si feia les cinc cistelles seguides em donarien una xapa del València, i així va ser, també vaig agafar un poster de l'equip taronja. Després vam anar a la botiga que havien montat amb productes de la Copa, el meu pare em va comprar la samarreta de la Copa d'Under Armour, que es molt maca; ell es va comprar la bíblia del bàsquet espanyol, el llibre titulat "Historia del baloncesto en España", on expliquen any per any l'història, l'han escrit molts jugadors de bàsquet històrics i actuals i periodistes coneguts.
Com que a la tarda, a quarts de cinc, hi havia el duel de futboleros a la MiniCopa entre el Barça i el Madrid vam decidir quedar-nos a dinar per allà aprop. Aquesta vegada el festival va quedar reduït a un parell de pizzes de Telepizza, força bones per cert.
El Madrid va guanyar per 30 punts el partit contra el Barça i des d’aquell moment vam tenir clar que els blancs s’endurien el títol perquè físicament són molt superiors a la resta d’equips de la seva categoria. Garuba, que al final va ser escollit MVP de la Mini Copa, li treia ben bé dos pams a algun jugador del Barça. En una foto en acció del Garuba que l’ACB va publicar al seu web se’ns veu al meu pare i a mi a la grada.
El primer equip blanc també ho va tenir molt fàcil contra el Fuenlabrada per classificar-se per les semifinals. En canvi, el Laboral Kutxa, a qui molts donaven per favorit per guanyar la Copa, va estar a punt de quedar eliminat per l’Obradoiro, al que la condició d’amfitrió va donar-li ales. No com el Granca, l’any passat a Las Palmas, on li va pesar la pressió i va caure a les primeres de canvi davant la Penya.
L'afició baskonista
Nosaltres estàvem situats a l’amfiteatre i si bé teníem la incertesa de saber de quin equip serien els nostres companys de localitat quan vam comprar els tickets de seguida ens en vam adonar que la compra d’aquelles localitats l’havien fet majoritàriament els aficionats de l’Obradoiro.
Del repertori de càntics que tenen per animar el seu equip el que més ens va cridar l’atenció és el que diu: ‘o-be-erre-a, todos juntos… ¡Obra!’. Realment és enginyós. Durant els quatre dies molts d’aquesta càntics se’ns van posar al cap. La xaranga del Baskònia és única i el ‘Poder amarillo, eo, e’ dels seguidors del Granca també ens va quedar gravat al cap, com el recorrent ‘¡Pío, pío!’ delsa canaris, que provoca que molts espectadors neutrals s’hi enganxin.
A l’afició del Barça només se la va sentir el primer dia. Després ni van tornar al Coliseum i moltes de les seves entrades van anar a parar a seguidors del Laboral Kutxa. Els madridistes no paraven amb el seu ‘alé, alé, alé, alé...” i van deixar gairebé oblidat un ‘¡Vamos Real, hasta el final!’ que sembla que soni ‘¡Pavo real, hasta el final!’.
En comptes de tornar en taxi a l’hotel com el dijous vam agafar un autobús llançadora que en pocs minuts ens va deixar a l’estació de Renfe, és a dir al costat de l’hotel. Ja era tardet, les 12 de la nit, però encara teníem un recó per omplir, així que vam fer una ullada als bars dels voltants i vam acabar entrant al que feia menys mala pinta.
Al Santiso, un lloc on sembla que un entri en el túnel del temps, encara s’hi exhibeixen preus en pessetes. Tot i que era tan tard, el barman no va tenir cap inconvenient en anar preparar-nos el que li anàvem demanant. Primer uns xoricets fregits, després una taula de formatges i finalment un criollo amb patates fregides. Si haguéssim volgut encara ens hagués preparat més coses malgrat que ja era la una de la matinada. No vam sopar malament i el preu va ser molt raonable.
Després a l’habitació de l’hotel, com el dijous, vam engegar la tele, i vam tornar a veure el partit del Baskonia; després ens vam anar a dormir.
DISSABTE 20 DE FEBRER
El dissabte ens
vam aixecar més d’hora que el divendres, ja que volíem aprofitar el dia per
visitar la ciutat d’A Corunya. Volíem anar a veure Riazor, l’estadi del
Deportivo, però al final ens vam decantar per anar a la Torre d’Hèrcules. Vam
agafar l’autobús número 3 –aquest cop en el sentit correcte- per anar cap a la
zona de la coneguda Torre. Feia una temperatura primaveral, 16º graus, quan per
aquestes èpoques de l’any hauria de fer un fred...
Quan estàvem a l’autobús ens vam trobar a la parella
d’aficionats del Baskonia amb els que vam estar parlant el divendres a la carpa
baskonista, i ens convidaven a la txaranga que farien a les 12:00 pel centre de
la ciutat gallega, però nosaltres ja teníem plans.
Quan ens vam
baixar de l’autobús, el meu pare es va trobar a uns coneguts i van estar
parlant una estona. Després, quan ens vam desmarcar d’ells, vam anar cap a la
Torre d’Hèrcules on ens esperava un llarg passeig per arribar fins l’entrada. Un
cop allà, vam decidir visitar-la i vam estar de sort, ja que a més de no haver
de fer cua –només deixen entrar un número limitat de persones mentre no surtin
les que hi ha dins- aquell dia la visita era gratuïta. Dins vam poder veure les
restes arqueològiques romanes i després de pujar 234 escales –no, no les vam comptar,
ho vam preguntar- vam arribar a dalt de tot de la Torre d’Hèrcules on només
pujar ens vam trobar amb dos jugadors històrics de l’ACB: Ferran Martínez i
Manel Bosch i vam estar parlant amb ells. Des de dalt de la Torre vam poder
disfrutar de les insuperables vistes de la ciutat d’A Corunya. Tot això en mig
d’una temperatura envejable quan allà
dalt normalment hi fa molt vent. S’hi estava
genial.
Després de la
visita a la Torre d’Hèrcules vam haver de baixar les 234 escales, que minuts
abans havíem pujat. Desfent el passeig hi havien paradetes on venien
“souvenirs” de la Torre d’Hèrcules, i vam comprar imants per portar de record.
Després vam entrar a una fruiteria i vam comprar dues mandarines, ja que des de
que estàvem a A Corunya no havíem tastat la fruita. Després vam anar caminant
des d’allà fins al centre de la ciutat, vam fer una bona caminata, vam anar a
la Plaça de Maria Pita. Després vam anar al carrer on està ple de restaurants i
bars. Allà es respirava molt ambient de bàsquet amb diferents aficions. Vam
parlar amb molta gent, també amb uns seguidors de la Penya que ens van
recomenar llocs per anar a dinar. No ens decantàvem per cap en concret i al
final vam entrar a O Calexo on vam demanar unes croquetes de marisc i unes escopinyes
per picar i de segon filet de vedella amb patates fregides. Tot i que no estava
malament, el dinar no va respondre a les expectatives.
Vistes des de la Torre d'Hèrcules
Després vam anar
a A Taberna de Cunqueiro, on el David i l’Eudald estaven dinant a la barra, i ens
vam sumar a les postres: un pastís de xocolata i un altre de formatge. Vam
estar una bona estona allà. Quan ells se’n van anar cap a l’hotel, que el
tenien a prop, nosaltres vam agafar un bus i vam anar cap al Coliseum. A les 16:45 jugava la Penya contra el València
Basket. Per classificar-se per a la final, la Penya en tenia prou amb perdre
per menys de vuit punts.
Un cop allà vam
entrar a la fan zone on, per cert, s’hi accedia amb una entrada que es
descarregava per internet, però si no la
portaves te la donaven ells... Un cop dins, vam anar directes cap a la pista 1,
on jugava la Penya contra el València. Quan vam arribar anaven pel segon quart.
Si el divendres vaig aconseguir molts regals, el dissabte oferien guies de la Lliga ACB i revistes Gigantes gratis.
Al descans del partit van repartit més regals, i a mi em van donar una mini
cistella. Quan faltaven pocs minuts per acabar el partit van arribar l’Eudald i
el David, que van poder veure els minuts decisius del matx. Va perdre la Penya,
però va ser per menys de 8 punts, així que s’havia classificat per la final de la MiniCopa Endesa el diumenge
davant el Real Madrid al Coliseum.
Coliseum per fora
Després vam anar
cap al Coliseum i si el dijous ni el divendres no em van escorcollar i em van
mirar la motxilla per sobre, el dissabte no em van deixar entrar unes patates
de bossa... Les vam haver de deixar a la consigna i les vam recuperar després
de les sessions de dissabte. Un cop dins el pavelló vam poder disfrutar de les
semis. Primer, el Bilbao-Granca, on els bascos van arribar a guanyar per 19
punts, però el mestre Aíto va saber remuntar-ho i l’Herbalife Gran Canària es
fa classificar per a la gran final que la jugaria el diumenge contra el
guanyador del Baskònia-Madrid. A les 21:30 jugaven el partidàs, el
Baskonia-Madrid, va ser molt igualat,
però al final va sortir creu pel Laboral Kutxa. La final de la Copa ACB del
2016 seria una final inèdita, Madrid-Granca. Nosaltres pensàvem que l’autèntica
final era el Baskònia-Madrid, però no sabíem el que passaria diumenge...
Panoràmica
DIUMENGE 21 DE FEBRER
Va arribar
l’últim dia de la Copa ACB, el dia que no volíem que arribés mai... El diumenge
ens vam aixecar molt d’hora, per agafar a les 8 un tren que ens portés d’A
Corunya fins a Santiago. A les 8:30 ja estàvem a l’estació de tren de Santiago.
La raó de perquè vam anar a Santiago? Doncs per agafar el cotxe que havíem
llogat a la companyia Europcar. Vam esperar un autobús que ens portes a
Lavacolla i cap a les 9 ja érem a l’aeroport. Un cop allà vam anar directes al
mostrador d’Europcar per agafar el cotxe. Després d’una llarga espera a la cua
ens va tocar, però no ens van donar el cotxe perquè l’havíem reservat per
quarts de dotze i encara no estava a punt. Vam haver de fer temps, vam anar a
un botiga de llibres i de revistes i vam estar allà fullejant diferents
revistes i diaris. Després d’esperar mitja hora llarga vam tornar a baixar al
mostrador d’Europcar. Al cap d’una bona estona en la que l’empleada ens anava
oferint productes i garanties finalment
ens va donar la clau del cotxe. Vam baixar al pàrquing, ens havien
assignat el cotxe de la plaça 428, però no sabíem quin model era. Ens anàvem
acostant i l’anàvem veient, era un Seat Ibiza, que feia olor a nou.
D’allà ens
vam dirigir cap al Coliseum, on vam aparcar el cotxe al pàrquing del Carrefour,
per veure la final de la Mini Copa que jugaven Penya i Madrid al Coliseum. Quan hi vam
arribar, el Madrid guanyava 6-0. Va dominar tot el partit l’equip blanc, que es
molt superior a la resta dels Infantils dels altres equips, o sigui que en
veritat la Penya va guanyar. Al final va perdre per 102-50. L’MVP del torneig
va ser el “xaval” Usman Garuba, que amb 13 anys medeix 201 centímetres... I es
fa els mates com si res, tota una bèstia, però ja veurem si arriba... La Penya
té bons jugadors, però contra el Madrid no es pot competir. El que més em va
agradar de l’Infantil verd-i-negre va ser Joel Juárez.
La final de la MiniCopa
Després del partit vam
agafar el cotxe i vam anar fins al centre. Haviem quedat per dinar amb l’Eudald
i el David, aquest cop, però davant de A Taberna de Cunqueiro, perquè estava
tot ple. Un cop allà, no els veiem, i el meu pare els va trucar. Estaven a A
Taberna de Cunqueiro al final, que van trobar un petit lloc. Allà vam dinar i
vam demanar calamars, xipirons, gambes, pop i xistorra per als quatre, vam
menjar molt bé. I de postres vam demanar el mateix que el dissabte pastís de
xocolata i de formatge, a mi em va agradar més el de xocolata. Després vam anar
a buscar el cotxe i vam anar a l’hotel a descansar 15 minutets.
Gaiteros abans de la gran final
Després vam
anar a la zona del Coliseum en el Seat Ibiza a fer temps –eren les 18:00-. Ens
va costar una mica aparcar, ja que el pàrquing del Carrefour estava plenet, un
cop aparcat, vam anar al pavelló, que ja havien obert les portes. Faltava menys
d’una hora per la final, Madrid-Granca. Jo pensava que guanyaria còmodament el
Madrid, però no va ser així, el Granca li va estar a sobre en tots els moments,
i es va arribar a posar per davant. Va ser una final molt maca, i a l’últim
minut amb dos triples dels canaris, es van apropar molt al marcador, però al final
va guanyar el Madrid per 81-85. El Granca per a mi, el millor de la Copa, mai a
la seva història s’havia plantat a una final de la Copa del Rei.
Les aficions de Bilbao i Madrid juntes. Això no és futbol...
Ens vam
esperar a la entrega dels trofeus, el MVP li van donar a Ayón, que va fer un
bon torneig. Eulis Baéz, va anar a buscar el trofeu de subcampió i finalment
Reyes va aixecar la Copa. Després de les celebracions, vam marxar, a buscar el
cotxe. Primer no el trobàvem, perquè no ens enrecordavem on l’havíem deixat. Un
cop dins del cotxe, sortir del pàrquing no va ser fàcil... Després de 15 minuts
fent cua per sortir ja vam poder marxar del pàrquing.
Reyes aixeca la Copa ACB
Eulis Baéz amb la Copa de subcampions
Vam anar fins a l’hotel Avenida i vam agafar
les maletes i vam fer el chek-out, vam anar fins a l’hotel Puerta del Camino on
dormiríem la nit de diumenge, l’hotel estava situat als afores de Santiago. Vam
pujar a la nostra habitació, era espectacular, tenia una gran espaiositat. I a
més tenia dues piques, tot un luxe. Després de deixar les nostres coses a l’habitació
vam agafar el cotxe i vam anar cap a Santiago a sopar. Vam aparcar el cotxe el
més a prop possible del centre.
Santiago de nit
Després d’una estona caminant vam arribar a la
gran plaça de l’Obradoiro, era gegant i a més no hi havia ningú. Després vam
anar a sopar, vam anar a un lloc que feien pintxos i després vam demanar un
plat per compartir. Vam tornar a buscar el cotxe i vam anar cap a l’hotel on
vam passar la nit. L’hotel estava a 10 minuts de l’aeroport. Tornaríem a Barcelona
el dilluns a les 9 del matí.
Espero tornar a la Copa ACB del 2017 i fer per tercer vegada el diari d'un verd-i-negre a la Copa. Encara que no se sap on es farà...
DIARI D'UN VERD-I-NEGRE A LA COPA (2015): http://penya1930.blogspot.com.es/2015/03/el-diari-dun-verd-i-negre-la-copa.html
Enhorabona pel resum de la Copa ACB 2016. Encara la tinc a la retina i a la memòria, però val molt la pena fer-ne un resum escrit i publicar-lo. Fins a la propera Copa?
ResponEliminaMoltes gràcies!! Si, a veure quan diuen la seu de la Copa del 2017...
EliminaCarmb Marti ! ets un bon i gran reporter! No coneixia jo aquesta faceta teva!
ResponEliminaSembla que hi hagi estat jo també llegint la teva crònica!
Felicitats!!!!
(Kosé)
Moltes gràcies!! Jaja
Elimina