Badalona i Vitòria estan separades per uns 570 quilòmetres per carretera, però la distància entre els dos clubs esportius més representatius de les seves ciutats és sideral. No només pel que fa al pressupost que mouen (10 milions d'euros el Baskònia i 3 el Joventut, segons diariogol.com) sino també per la seva filosofía de club.
Mentre la Penya se n'enorgulleix de nodrir-se de jugadors de casa, fent de la necessitat virtut, el Laboral Kutxa ja fa més de dues dècades que ha perdut la identitat que li havien atorgat els jugadors bascos que històricament havia tingut al seu primer equip: Junguitu, Luquero, Capetillo, Segurola, Garayalde, Laso, el propi Querejeta... És el cost que ha hagut de pagar per passar de ser un club que lluitava per la permanència a ser considerat un aspirant a tots els títols.
De fet, ha estat des que Josean Querejeta es va fer càrrec de la presidència del Baskònia, el 1988, i el club es va convertir en societat anònima, quan els vitorians han guanyat tots els títols del seu historial: 3 Lligues ACB, 6 Copes del Rei, 4 Supercopes ACB i una Recopa. Sempre, això si, seguint una filosofia molt clara: fitxant jugadors de fora, gràcies al múscul econòmic que li proporcionen les ajudes institucionals i el singular règim foral basc, i prescindint dels fruits de la pedrera. Des de la transformació en SA, el Baskònia ha passat d'un pressupost de 0,6 milions d'euros a un topall de 14 milions el 2007 quan TAU Ceràmica cobria el 60 per cent dels ingressos.
A Querejeta, que va jugar al Joventut la temporada 1981-82, se li ha de reconèixer la capacitat que ha tingut per transformar el Baskònia fins convertir-lo en el tercer club amb més títols a l'era ACB. Jordi Robirosa, periodista de Televisió de Catalunya, ho afirmava en una entrevista a la página web baskonitas.com: "Crec que Josean és el millor president que existeix ara mateix al bàsquet europeu, el que ha fet amb aquest club en el marc d'una ciutat petita com és Vitòria és increïble". L'any 2009, el club comptava amb 8.000 socis.
Ara bé, el club s'ha convertit en una anada i sortida de jugadors de totes les procedències i la plantilla no te referents, a excepció del càntabre Fernando San Emeterio, format a les categories inferiors del Fòrum Valladolid i fitxat pel Baskònia el 2008. Aquesta temporada, ja han desfilat per l'equip 19 jugadors, cap d'ells bascos i només San Emeterio nascut a Espanya.
Els germans Diop són nascuts a Senegal, però tenen la nacionalitat espanyola. Per això són a l'equip, per poder complir amb els 'cupos' que exigeix l'Associació de Jugadors (ABP). D'altres juguen com a Cotonous -com a falsos comunitaris- o amb passaports de conveniència. Feta la llei, feta la trampa.
Si bé el Joventut s'ha caracteritzat des de sempre, i especialmente els últims anys, per donar oportunitats als nois de casa, el Baskònia fa més de vint anys que no te cap jugador de la pedrera en el primer equip. L'últim va ser Pablo Laso, l'actual entrenador del Real Madrid, el 1994, el mateix any que va posar fi a una trajectòria d'onze temporades a l'equip sénior de Baskònia per fitxar pels blancs.
Aquesta temporada el Laboral Kutxa ha tingut dos entrenadors, l'italià Marco Crespi i Ibon Navarro, i 19 jugadors, set dels quals ja han estat donats de baixa. L'any passat, Sergio Scariolo també va arribar a comptar amb 19 jugadors, entre ells l'exNBA Lamar Odom, dels quals només cinc van començar el curs 2014-15. En total, 34 jugadors en dues temporades...
És normal que quan baskonistas.com li preguntava a Robirosa per un desig pel 50 aniversari del club alabès el periodista català respongués: "Que se'n compleixin 50 més. I tal vegada el desig de veure jugadors bascos a l'equip. És una cosa que trobo a faltar: a nosaltres ens ajuda molt veure catalans als equips professionals i d'això pateix el Baskònia".
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada